CLIL

Molta gent acaba l’escolaritat sabent molt poc de la llengua estrangera que han estat aprenent durant tants anys. Si amb el coneixement que tens d’una llengua no podes comunicar-te en la vida real, les hores que hages dedicat a l’aprenentatge de la llengua seran un esforç inútil. CLIL són les sigles en anglés de Content and Language Integrated Learning (Aprenentatge Integrat de Contingut i Llengua Estrangera) i això implica l’estudi d’assignatures com la literatura, la història o les ciències, per exemple, en la llengua que es vol aprendre. Es tracta de veure l’aprenentatge d’una altra llengua com una eina de comunicació, i no sols com una simple assignatura. Aquest mètode desenvolupa en els joves una actitud positiva envers ells mateixos com estudiants de llengües. L’objectiu final és impulsar i explotar el “puc fer-ho” en els joves. 

CLIL tracta de convertir l’adquisició de la llengua en un procés natural, i no concebut com l’estudi d’una forma “artificial”. L’ensenyament apropiat amb professors (nadius o no nadius) altament qualificats, afegit a les situacions de la vida per practicar la llengua, és essencial perquè l’aprenentatge siga exitós. Així doncs, els xiquets són bons captant les llengües maternes com a conseqüència de l’ambient natural del que disposen, i aquest ambient natural el proporciona el CLIL. D’altra banda, una classe d’anglés en voga no proporciona la naturalitat que es busca amb aquest mètode. Amb el mètode CLIL es reforcen els èxits aconseguits a la classe de la pròpia llengua que s’està aprenent, tot i que se li sumen l’ús pràctic i natural del llenguatge.

El mètode CLIL es un camí de doble sentit: mentre s’aprenen els conceptes i temes d’una assignatura, els estudiants interioritzen i absorbeixen el funcionament NORMAl de la llengua estrangera. En altres paraules, “learn by doing” (aprendre fent/practicant).

Ser capaç d’usar un llenguatge diferent té com a conseqüència pensar en una altra llengua, i així s’enriqueix l’enteniment dels conceptes i amplia la nostra xarxa de mapes mentals. El mètode CLIL s’ha usat durant molts anys, però només era accessible a les classes més altes, a les elits, mentre que avui dia és un procediment obert a tothom. A més a més, el plurilingüisme implica avantatges socials, culturals i econòmiques.

Després de trenta anys de fracàs en l’aprenentatge d’anglés a les escoles espanyoles, què impedeix als nostres polítics adoptar aquest sistema?

Si voleu saber més pel que fa a aquest mètode CLIL i en què consisteix així vos deixe uns vídeos: 

https://www.youtube.com/watch?v=uIRZWn7-x2Y

https://www.youtube.com/watch?v=kR6OnEqq1Fc

Professor d’anglés, nadiu o no nadiu?

Avui m’agradaria plantejar el següent dilema: si haguérem de buscar un professor per aprendre anglés, què preferiríem, un nadiu o un no nadiu?

Sense cap referència extra pel que fa a la formació dels candidats, la gran majoria probablement triaria el nadiu. Això sempre ha sigut polèmic en l’entorn dels que es dediquen a l’ensenyament de una llengua estrangera.

Existeix una llista de diferencies entre els professors nadius i no nadius, els quals tenen tantes virtuts com defectes. No obstant això, en general el professor no nadiu sol sentir-se moltes voltes infravalorat i fins i tot, en alguns casos, menyspreat. Personalment, considere que hauríem de prendre en consideració no només la condició de nadiu o no nadiu sinó també la formació. De fet, ser un parlant nadiu d’una llengua no et capacita per ser professor d’eixa llengua. Tothom hauria de contar amb les mateixes oportunitats i per això a continuació vos presente diferències que podem trobar entre un professor nadiu i un no nadiu, destacant les seues avantatges i no les seues mancances. 

Avantatges dels professors d’anglés nadius

• Accent

Un nadiu parlarà amb un millor accent que un no nadiu malgrat que el no nadiu tinga un accent quasi perfecte. No obstant això, hem de tenir en compte que allò més important és pronunciar correctament les paraules i no donar tanta importància a l’accent que utilitzen quan parlem. La meta de tot parlant ha de ser la fluïdesa sense errades, fer-se entendre i que ens entenguen, és a dir, comunicar-nos.

• Llengua actualitzada

Un nadiu no utilitzarà la llengua de manera forçada. Parla com es parla al carrer, de manera natural. A més, el seu coneixement està actualitzat amb els canvis que va sofrint la llengua col·loquial i sabrà quines expressions estan antiquades i quines són moda. Els no nadius tenen una dificultat en aquest aspecte perquè han de mantenir el seu nivell de llengua actualitzat tenint en compte que no tenen les facilitats que pot tindre el nadiu per saber els canvis que modifiquen la llengua al llarg del temps. Per això, els no nadius sempre estan en un continu procés d’aprenentatge què serà més dur d’afrontar que pels nadius.

• Gramàtica

Mentre que els no nadius solen centrar-se molt en les regles gramaticals, els nadius solen practicar més el speaking i el listening. Es sap que les seues metodologies són més dinàmiques i creatives, i que no depenen tant del llibre de text.

• Referències culturals

Aprendre una llengua no només es basa en saber cóm comunicar sinó també conèixer la cultura. És clar, un nadiu pot aportar més referències culturals que un no nadiu.

• Llengua materna

Un nadiu farà un menor ús de la llengua materna dels seus alumnes. Un no nadiu potser recorrerà a la traducció més sovint.

Avantatges dels professors no nadius

• Millor model pels alumnes

Un no nadiu sap quant costa aprendre un idioma. Coneix quins aspectes són més complicats d’entendre i, per tant, pot preveure futurs problemes. Sap per què ha de recalcar alguns aspectes. Utilitza trucs i consells que potser van ser útils quan ell mateix era un estudiant. Tot això suposa que l’alumne tinga més confiança i proximitat amb el professor i la llengua meta.

• Coneix la llengua materna de l’estudiant

Malgrat que l’ús de la llengua materna a l’aula estiga estigmatitzat, existeixen alguns avantatges pel que fa a la utilització, sense abusar, de la llengua materna. Crec que les classes han de ser 100% en anglés però a vegades una simple traducció estalvia temps i evita malentesos. 

Al capdavall, amb aquest post vull que s’entenga que “nadiu” no es sempre un sinònim de “bon professor” ni de “professor titulat”.

William Shakespeare

Pel 450 aniversari de la mort de la figura més gran de la literatura anglesa, crec que pot ser interessant per qualsevol alumne d’anglés conèixer un poc més la figura de William Shakespeare. De totes les possibles teories que han sorgit entorn d’ell, potser la més polèmica va sorgir al 2007, quan un grup d’investigadors anglesos va publicar un document titulat “El dubte raonable”, amb el qual s’obria la possibilitat a un misteri històric que ha acompanyat sempre la figura de l’escriptor anglés. La solució per molts dels interrogants que rodegen Shakespeare  pot ser siga que, la veritat és que no va escriure cap de les obres que se li atribueixen. D’acord amb aquesta teoria, el fals dramaturg anglés es limitava a signar les obres escrites per altres famosos poetes i, de vegades, ni tan sols això. 

La veritat és que no manquen probes per tindre, almenys, dubtes raonables pel que fa a l’autenticitat de l’obra de Shakespeare. En primer lloc, i potser el que siga més cridaner de tot, no es conserva cap manuscrit escrit de pròpia mà del propi Shakespeare. Potser, com han justificat molts crítics literaris i biògrafs del poeta, aquesta manca de documents no és estrany perquè no sabia escriure quasi gens. 

William Shakespeare, fill d’un regidor arruïnat, va nàixer en Stratford-upon-Avon, on va començar els seus estudis a l’escola gratuïta de la ciutat però va haver d’abandonar-los molt aviat per ajudar econòmicament la seua família. Com a conseqüència, alguns dels seus contemporanis, com el dramaturg Benjamin Jonson, afirmava que “sabia poc llatí i menys grec”. De fet, resulta sospitós que les úniques lletres escrites pel propi Shakespeare es limiten a unes poques signatures d’hipoteques i d’alguns resums del seu testament. 

Tot això ha provocat que l’autoria real de les obres de Shakespeare haja sigut atribuïda a numerosos autors com Roger Manners, Edward de Vere, Francis Bacon i Christopher Marlowe. L’últim és, segons els experts, un de què més possibilitats té de ser el vertader Shakespeare. Quan Marlow va morir suposadament en 1593, després d’una vida de treball al servici secret d’Isabel I d’Anglaterra, va sorgir, com del no-res, la figura de Shakespeare. Va ser William Shakespeare el pseudònim utilitzar per Marlowe després de simular la seua mort al 1593? Es una coincidència que gran part de l’obra de Shakespeare tinga similituds amb l’obra de Marlowe? 

Aprofundint en aquest tema crec que la pel·lícula Anonymous pot ser perfecta per continuar gaudint d’aquest misteri mentre t’ho passes bé.